Cool-coents, tal com sona

Uncategorized

O coentor bienentendida.

Mitjans que tramen el ridícul relat intel·lectual d’allò que, en vernacle i sobre/a la terreta, pot ser tolerable i modern(ita). Fins al punt de legitimar l’interés d’una novel·la sobre la Guerra de Sucessió perquè té una visió cosmopolita!

Xe, el valencià però espanyol -mai català- de tota la vida que s’adreça a un target (universitari, urbà, en la trentena i avall; home, diria, o sobretot) que, heus ací l’encert, en general, no s’hi reconeix, però que, per fi, se sent còmode en la possibilitat d’emmirallar-se en una certa normalitat mancada d’estigma que no exigeix militàncies o marginalitats, sinó consum cultural.

Només ho constate, com tampoc no obvie la grisor i el silenci que al voltant s’hi oposen. O com el modernitisme bessó, sord, mut i cec del veïnatge.

Ni de guant ni d’espardenya

Uncategorized

Cassallisme i comboiet no com a extrems d’un contínuum sociològic, sinó com a Yin i Yang de l’actual fenomenologia valenciana.

Dins de la dilatada construcció d’un nouvell, per neorenaixencista, relat identitari en un marc de minorització i d’hostilitat nacionals com més va més recurrentment nega(ciona)t, el primer aplegaria aquells que es volen més revoltats i que viuen estalvis en la impossibilitat; el segon, aquells que són més de fer el modernita i del possibilisme.

Simptomàticament, valoren d’igual manera -i desmesurada- la cultura popular.

A fora de, tot som anatema.

En fi.

 

 

Els tuits que no faig: #4Llenguasoc

Uncategorized
  • Discurs inaugural del conseller força tuitable.
  • Els d’Aragó i el què diran…
  • La llengua no és una cosa, malgrat que hi insistesca la Directora General de Política Lingüística de les Illes Balears; amb retòrica de la ❤️da.
  • Per què el responsable de l’Àrea de Catalanitat del Consell Interdepartamental dels Pirineus Orientals, tot i el lleu accent francès que -trobe- prova d’evitar, incorpora una puntual interferència castellana?
  • D’infraestructures (1): som els països que no som i tenim els ponts aeris que tenim. La Directora General de Política Lingüística de les Illes Balears ha d’anar-se’n volant.
  • Impecables Nathalie Torres i les intencions governamentals que declara.
  • Andorra sempre és Casanostra, segons el Cap de Servei de Política Lingüística del Govern d’Andorra.
  • D’infraestructures (2): el vol del síndic de l’Alguer arribarà amb retard.
  • La subdirectora general de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya ens convida al cinema -en català, és clar.
  • I que cadascú hi rosegue el que vulga: roses, crispetes, etc., o palomitas.
  • D’infraestructures (i 3): el síndic de l’Alguer, ja aterrat i entaxinat, és a Porta Ferrissa!
  • Hi ha un membre de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que esmorza/almorza sol, apartat -voluntàriament, diria- de tothom. És una dada?
  • El síndic de l’Alguer diu: menester re❤️dar…
  • Tot i la contigüitat entre la taula dels ponents i la pantalla dels tuits, no hi sé veure sempre la continuïtat…
  • Arribada és l’anàlisi, que no és completament de mal piular. Malgrat això, no és gens fàcil fer-ho; mireu, si no em creieu, la pantalla del tuit anterior.
  • Provem-ho, però. L’absència del català en els sistemes d’ensenyament i l’absència d’estatus nacional -encara que no únicament- posen la dada en el cel!
  • El catalanoparlant, quant a l’ús social de la llengua, è mobile i est inconstante i es voluble
  • Falten dades! El que aquestes, de moment, no indiquen, ho vol indexar el ❤️ Així, sembla que, si no ho eviten les urnes, les tindrem totes d’arreu. A la pròxima.
  • Bestiari (1) A la llum de la tendència sobre el grau d’acord en relació amb la unitat lingüística, potser la Bitxa només és un fardatxet… N’esperarem amb candeletes les dades (valencianes) anunciades suara!
  • X. Vila, que en sap. La llengua no és una cosa -ho veieu?! Fortaleses, febleses, oportunitats i amenaces. I estrès sociolingüistic.
  • A la recerca de la inversió en recerca sociolingüística. Aspra costa, si ho valoràvem ausiasmarquianament.
  • Bestiari (2) MA Pradilla, que en sap. Els sociolingüistes som una fauna de pelatge divers.
  • Així, com que som en un ecosistema especista…
  • Una Jornada profitosa, amb una carpeta bibliogràfica preuadíssima.
  • I que n’és, de fantàstic l’Ateneu Barcelonès!

Empleneu el vuit (sic) amb la pròpia meravella: Visca [ ]!

Uncategorized
Algemesí, 08/09/15 Foto: Helena Gandia

Algemesí, 08/09/15
Foto: Llúcia Palacios

Helena Gandia m’envia aquesta foto bellíssima de Llúcia Palacios que em recorda quin dia som: 8 de setembre, dia de les mare de Déu trobades; de la Salut, d’Oreto, de l’Antigua, etc. I de la Muixeranga.

I que em duu al pròleg ric, ple d’Història i de connexions literàries, que Jordi Joan Baños fa a la seua traducció del relat dels viatges de Jordanus Catalanus, Meravelles descrites per frare Jordà de Catalunya. Crònica catalana de l’Índia de fa set-cents anys (Angle Editorial, 2014). Hi llegim:

En una picada d’ullet fruit de la casualitat -llevat que un cregui en el miraculós, més que en el meravellós-, Tana és també l’epicentre de la tradició castellera a l’Índia (juntament amb la veïna Vasai -Baçaim-, que també va ser portuguesa). Val a dir que tres colles de castellers catalans -els de Vilafranca, Sants i Mataró- ja han actuat a Tana, el 2011, 2013 i 2014, respectivament. De l’actuació dels primers, en un context que posa la pell de gallina, en vaig informar in situ per a La Vanguardia. El que segurament cap d’ells no sospita és que no es pot descartar un remot origen comú dels govindes -els castellers indis- i els castells catalans. Aquest origen no pot ser altre que les processons catòliques, en què està documentat que al segle XVI o XVII  comencen a aparèixer les moixigangues, després anomenades balls de valencians. Repetim que, entre 1580 i 1640, tant Valls com Tana, Barcelona com Bombai, estaven sota la mateixa monarquia hispànica, i que la circulació, sobretot de religiosos, que ja venia d’abans -recordi’s el valencià Cosme de Torres, el català Antoni de Montserrat o el navarrès Francesc Xavier-, era un fet.

Oh, meravella! Beatus ille qui cogitare absque verba!

Així, amb aquest nou acoblament de(ls) sentits, òmplic el meu vuit amb un Visca cada atzaneta i cada enxaneta de tot el meu país!

Alt e amor (apunts del natural)

Uncategorized

Bé: febrer del 2015, Rita Barberà, a les Torres dels Serrans, fa un discurs faller d’aquella manera. Sincerament, nihil novum sub lunae valentinus.

Al setembre del 2014, Alberto Fabra, a les Corts Valencianes, n’havia fet un altre també de traca.

En tots dos casos, la gent, que són ells (Fuster -sí, Fuster- scripsi), se’n fot arreu, si més no, d’algunes xarxes socials.

La sorna contra l’alcaldessa, que sempre convé analitzar, m’ha semblat unànime, de tots a una veu!

No hi ha hagut, o m’ho pareix, aquesta vegada, contràriament al que es va esdevindre per l’afer del president, escarafalls contra qui se’n riu, atés que, heus allà un prohom que s’esforçava a parlar la nostra llengua i tot això i allò.

Tampoc aquesta vegada he vist que des de cadafals on, trobe, es confon l’assertivitat lingüística amb la magnèsia, s’haja carregat la responsabilitat de la desfetaperò què en dieu de desfeta?!– a aqueixa intransigència de qui s’ho pren com vol i no vol acceptar la xocolata poc espessa ni els bunyols sense figa.

De nou treballe per millorar l’anglés i, ara, amb la professora de conversa, he aprehés un concepte que m’ha colpit: to be close. De vegades, passa que les noves llengües que aprenem ens acosten a indrets, especialment de nosaltres mateixos, als quals les nostres pròpies llengües no ens havien pogut arribar mai…

Res espere ni res ja-em-toca que no passe pel bé comú, i el bé comú mai no comporta la submissió d’altri i, en (el) canvi, sempre duu aparellades la responsabilitat i l’esforç (d’aprendre) de tothom.

Voldria fer quaresma digital, arreplegar les xarxes.

Tot i la voluntat eviterna de també ser-los ells i de ser-hi, allunyada del soroll eixordador, que mai no em desperta; de les falses llums, que poc il·luminen; i dels focs folls, gens lustrals, en què m’hauria d’entranyar que -Visca València, visca!- em fera sortir la calor a part de fora?

Tant se val… that’s my business.

Com un puny

Uncategorized

Al president li escriuen una part del discurs en valencià perquè toca. I aquesta és la cosa, que encara pensen que toca. I que toca per a parlar sols un dia i de quatre coses. Les quatre coses que, amb més empenta i programa, ell, el seu govern i els que l’han precedit han fet, fan i faran -o farien, que sembla que en diria ja tothom-, esdevenir conflictives i aniquilades: llengua -precisament-, territori, cultura i identitat.

El president, una altra volta, passa sense èxit el tràngol i, com que, de nou, fa evident que no s’ha preocupat ni de preparar-se’n la lectura de manera eficaç amb cap dels seus coach, assessors, amics o coneguts, a qui se l’escolta se li fa un gran nus a la gola que, mira, com sempre, costa d’empassar.

Dubte molt que aquest siga un nus empàtic davant de la tenacitat i l’esforç d’algú per a reeixir en allò que és de capital importància i inqüestionable obligació. És un nus, més aviat, amb tots els fils de l’ofensa i la deshonra.

Aquest nus cadascú se’l fa baixar com pot -i vol. Amb una mica de cinisme, ràbia, sorna, discurs de partit, etc; amb un vídeo paròdic, un tuit circumspecte o alguna altra ratlla dreta -i no- ací o allà;  i, és clar, convé que, a més, amb un glop del que menys agre li parega.

Ara bé, compte amb el que bevem, perquè sembla que hi ha barra lliure de bonisme i condescendència: got de coll llarg, gel i un pam dolcet de donar suport i agrair -ai!, sempre agraint; afegim-hi, doncs, una fulleta de llorer, que encara ens lluirà molt més el beuratge- el gest d’aquest home, màxim responsable, per cert, actualment, de les polítiques lingüística i educativa al País Valencià.

Xe tu, si aquest licoret de marraixa el serviren els coach, assessors, amics o coneguts del president, encara estarien fent currículum… Però no, no és així com va la cosa.
I, ja hi som novament: un nus, a l’estómac ara, com un puny.

Passeu, passeu…

General

Aquest tuit de Pau Sif m’ha despertat al matí -i sembla que m’ha deixondit d’una becadeta que ja durava sis mesos…

Aquest apunt d’imprescindibles, a la lectura del qual em convidava el poeta, en parla d’un altre, de poeta: de Vicent Andrés Estellés, de l’exposició que a la seua vida i a la seua obra dedica l’Acadèmia Valenciana de la Llengua,  i del tot just acabat de publicar L’inventari clement de Gandia, a cura de Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà, per Edicions 96.

Com Sif,  he trobat digna aquesta exposició. Acurada. I amb una voluntat explícita de vincular la València d’Estellés amb la València d’ara: t’hi trobaràs, sembla que diu a qui s’hi acosta per primera vegada.

Jo, que m’hi vaig trobar, no puc sinó lloar aquest objectiu de difondre la poètica estellesiana i, així, el país que aquesta recorre. O que recorre aquesta.

Haurien d’aprendre-hi els nostres mals governants que fer conéixer l’edifici immens que és l’obra d’Estellés és un exercici d’autoestima i d’afirmació i fóra també una efectiva i honrosa promoció internacional…

Com a Sif,  la llum de L’inventari clement de Gandia, m’ha enlluernat. Com la primera vegada. I Educadament, Misser Mascó, 17 especialment. Josep Lluís Roig i Maria Josep Escrivà afirmen en el pròleg del poemari d’Edicions 96, que hi ha el poeta més brillant, el primer esclat del Llibre de meravelles. I així és. Un germen.

I amb aquella broma del temps, també un retrat, que ens arriba ara en una àmfora clara i llisa que conté un tros d’allò més proteic d’una obra que ens fa no poder més, que ens deixa esgotats com la bellesa del mar que no havíem sabut mirar fins que no ens l’ha duta a casa nostra, des de la seua, exhibit en vers.

Hem d’agrair, immensament doncs, als editors, amb l’atenta lectura – i uns discrets colpets o una pressió amical al braç- la cura amb què l’han recuperat i publicat. I, com suggereix Pau Sif, cal fer circular aquest primer Inventari de mà en mà, però no secretament: públicament i a viva veu!

Un, mentrestant, no pot amb la gran alegria

que li ompli tot el cos; amb l’aire que recorre

tota la seua vida, amb la joia de viure,

amb l’alegria d’aigua que té la seua sang

i aquell desig de sempre, de sobte, esdevé,

Centre del Carme. València

d’obscur com era abans, alegre, net, més clar;

i un peca alegrement, peca insensatament.

Una manera bàrbara d’alegrar-se d’haver

nascut: una manera elemental i pura.

Vicent Andrés Estellés, L’inventari clement de Gandia