Idealista

Uncategorized

Ja en coneixeu la cèlebre publicitat: “No me quiero matar

Anuncis

Desafecció metòdica i avant, avant, avant (2)

Uncategorized

…y estás en tu casa, donde eres señor de ella, como el rey de sus alcabalas, y sabes lo que comúnmente se dice, que “debajo de mi manto al rey mato”, todo lo cual te exenta y hace libre de todo respeto y obligación, y, sí, puedes decir de la historia todo aquello que te pareciere, sin temor que te calumnien por el mal ni te premien por el bien que dijeres de ella.

Miguel de Cervantes, Prólogo a Don Quijote de la Mancha

L’actitud i la moral ‘cool‘ és la moral de l’esclau negre que ja no pot rebel·lar-se. És una màscara d’orgull intern i de llibertat interior. “Tu manes, d’acord, però jo internament sóc lliure”. La moral del consumidor occidental. Em rebel·lo al meu fur intern contra quelcom que no puc canviar, que és el sistema. Què passa amb el 15-M? Que és una revolució ‘anticool’. És una esmena a la totalitat del sistema. Quan fas això, torna tot: cançó protesta i més actituds de militància política a les formes d’art. A la Transició, per exemple, quan s’esvaeix la lluita antifranquista, neix el ‘cool‘ espanyol que són la ‘movida‘ i l’Almodóvar. És només frívol, el ‘cool‘? No necessàriament. L’alliberament sexual, a banda de les lluites que l’han fet possible, és un producte ‘cool‘. El ‘cool‘ és el greix que serveix per canviar les coses sense conflictivitat. Fixa’t a ‘Casablanca’, la ‘pel·li’. En Rick Humphrey Bogart regenta el Rick‘s Bar a Casablanca. Ell és ‘cool‘. Li arriba la Bergman, lligada a la Resistència francesa, i li diu: “Para de fer el ‘cool‘ i implica’t, que estem lluitant contra els putos nazis!”. Són dues maneres d’entendre la dissidència. El ‘cool‘ és una moral dissident. Els primers ‘cool‘ eren heroïnòmans, homosexuals, negres, desertors de l’exèrcit…

David Carabén, entrevistat per Antoni Trobat a Crític 10/7/18

Desafecció metòdica i avant, avant, avant

Uncategorized

 

El ¿Vols dir? és com un pas enrere davant de la pretesa evidència. Pas enrere que és estrany i que incomoda els qui se n’aprofiten. 

(…)

El dubte veritable, doncs, ja apunta canvi de vida. Retrocedir davant l’evidència del conflicte i de l’egoisme. No acabar de creure-s’ho i deixar d’aprofitar-se’n. La vida espiritual comença per no cedir. Consisteix a qüestionar-se, a examinar-se i a bregar per ser coherent amb el pas enrere. Sol tenir forma negativa: no precipitar-se, no etiquetar, no córrer de seguida a explicar, no reduir, no jutjar incessantment, i sobretot, mirar de no fer mal. L’exigent vigília socràtica sosté que és millor patir el mal que no pas fer-lo. El ¿Vols dir? davant d’allò que domina és gènesi de vida espiritual i de vida política. Aquest programa negatiu és la millor manera de regenerar el degenerat i d’estar al servei d’una altra comunitat i d’un altra claredat.

J.M. Esquirol, La penúltima bondat. Assaig sobre la vida humana

 

Jo tinc la meua opinió i és més aviat sinistra. Preferesc reservar-me-la ara com ara. Espere dictàmens més serens i relaxats.

J. Fuster, Ara o Mai

Tanmateix, la idea estoica de la nostra capacitat de retirar-nos a la nostra ciutadella interior guardant-nos els nostres pensaments íntims per a nosaltres sols és d’una importància vital, independentment de si això és viable o no metafísicament. Fins i tot els estoics, que feien tant d’èmfasi en el món interior, reconeixien que el que rebem de l’exterior influeix en els nostre pensaments. Però insistien que som lliures de confirmar o negar la veritat de qualsevol dels nostres pensaments, sense compartir-los amb els altres. Així doncs, la nostra ciutadella interior és lliure, independentment de quina sigui la nostra situació, tant si som reis com Marc Aureli o esclaus com Epictet. En la nostra vida interior som radicalment lliures. És gràcies a la manca de transparència, al crani opac, que tenim llibertat per pensar per nosaltres mateixos. Els estoics creien que aquest és el sentit de la llibertat més important. Si per la nostra llibertat interior cal pagar el preu indesitjable de la traïció i la hipocresia, el paguem i prou.

A. Margalit, De la traïció

La negreta i el ratllat són meus.